Síndrome de la bufeta hiperactiva

El síndrome de la bufeta hiperactiva (SVH) es caracteritza per la presència d’urgència urinària en absència d’infecció urinària o altres patologies demostrables. La urgència urinària es defineix com el desig sobtat d’orinar que resulta difícil de retardar. Aquesta urgència normalment va acompanyada d’un augment de la freqüència miccional i/o nictúria, que és la necessitat de llevar-se a fer pipí durant la nit. I pot anar acompanyat o no d’incontinència urinària d’urgència (IUU). La IUU fa referència a fuites involuntàries d’orina.

Es tracta d’un problema que té un clar impacte en la qualitat de vida dels pacients, afectant significativament a la seva activitat social, laboral i sexual.

A Espanya, l’estudi cooperatiu EPICC de l’Associació Espanyola d’Urologia situà la prevalença de bufeta hiperactiva (VH) en el 6 % de les dones entre 25 i 64 anys, i en el 4,6 % en homes entre 50 i 64 anys. En el mateix estudi, en persones majors de 65 anys institucionalitzades, les xifres van ser significativament més elevades, amb una prevalença gairebé del 40 % en dones i del 35 % en homes.

L’origen del SVH és multifactorial. Les causes poden tenir un origen neurogènic, urotelial, miogènic o idiopàtic, és a dir, desconegut.

Normalment, quan la bufeta està plena, el cervell envia senyals perquè es contragui el múscul detrussor, que es troba a la bufeta. En contraure’s, l’orina passa per la uretra i s’expulsa. En els pacients amb síndrome de la bufeta hiperactiva, el múscul detrussor es contrau de forma involuntària abans del ple de la bufeta, pel que sentiran aquesta necessitat sobtada, no controlada i urgent d’orinar.

El risc de SVH augmenta amb l’edat i, sovint, apareix associat a altres símptomes del tracte urinari inferior (STUI). A més, diverses afeccions cròniques (depressió, estrenyiment, trastorns neurològics, diabetis i disfunció erèctil entre d’altres) s’han associat amb el síndrome de la bufeta hiperactiva.

Per al diagnòstic del SVH s’han de documentar els símptomes i signes, i excloure altres patologies que podrien causar els mateixos símptomes que presenten els pacients.

Així, el diagnòstic es basa principalment en els següents punts:

• Història clínica i farmacològica.
• Examen físic complet.
• Anàlisi d’orina.
• Diari miccional i qüestionaris de símptomes (OABq).
• Altres proves diagnòstiques (ecografia, urodinàmia, etc.).

Tot i així, es tracta d’una patologia infradiagnosticada ja que molts pacients no acudeixen a consulta per diversos motius, com creure que és un problema associat a l’envelliment, que no té solució o per la vergonya associada a les pèrdues d’orina.

A continuació, es detallen recomanacions per portar un estil de vida saludable i així reduir el risc de patir síndrome de la bufeta hiperactiva:

• Mantenir un pes saludable seguint una dieta sana i equilibrada.
• Reduir el consum de cafeïna.
• Realitzar activitat física amb regularitat.
• Controlar la ingesta de líquids.
• Abandonar l’hàbit tabàquic.
• Reforçar els músculs del sòl pelvià mitjançant els exercicis de Kegel.